Cepeda

lauralguero: Comencem el roctrip drogada amb antibiòtic per una infecció d’orina i el Frankie amb una intoxicació estomacal. Però primer dia al Naranjo i se’ns obliden tots els mals. Vaia puto paradís de lloc. Dormim al refu com a bons burgesos i marxem cap a la Cara Est sent els últims en sortir. El cel més blau i maco impossible, amb un mar de núvols pels pringats que estan sota els 2.000 metres. La via molt fàcil i molt maca, cosa que agraeixo per ser el primer dia d’estreno i presa de contacte amb aquest paredón. Arribem a dalt i fem cim caminant. Fins aquí flors i violes. Però a la baixada de ràpels, de cop sento un soroll molt heavy i me n’adono que és un roc que està caient de dalt. No el veig però automàticament crido al Fran que ja estava a terra amb totes les meves forces. Per sort li dona temps a moure’s i li cau a dos pams. De tanta tremolor que ens pilla, ens xupa tota l’energia que ens quedava i la tornada a peu fins al refu acaba sent una arrossegada important.